D´Ushuaia a Punta Arenas

   

Laguna Esmeralda

Ushuaia és un centre turístic a la banda nord del canal Beagle. Aquí paren tots els creuers que van o vénen de L'Antàrtida,  els motoristes i ciclistes que han fet tota la ruta des del nord d'Argentina, esquiadors a l'hivern i nosaltres, és clar! 

Es va crear l'any 1873 com un presidi aïllat i un lloc de missioners per evangelitzar els yagans, nadius de la zona, i es va anar transformant en el que ara és o volen que sigui: la ciutat "al fin del mundo". 

La ciutat és un pel empalagosa amb tan guiri per tot arreu,  però es poden fer uns trekkings preciosos sense gaire esforç. En fem 3 d'un dia: la passejada al lago Esmeralda, l'ascensió de 5 hores (anar i tornar) al cerro Guanaco al parc nacional Tierra del Fuego, i l'excursió al glaciar Martial.

Vistes desde Cerro Guanaco

Un cop aconsegueixo trobar un seient lliure en un bus cap a Punta Arenas (al gener i febrer cal comprar bitllets uns dies abans), començo un viatge de 12 hores per tornar cap a Xile. Sortim de les muntanyes i els boscos de faig i anem passant cap a la Tierra de Fuego seca, una estepa amb vaques i pous de gas natural, sembla el far west! 

  

Cua de la frontera a Paso San Sebastián, Xile

Al cap de 4 hores arribem a la frontera: fem una cua de 45 minuts a l'Argentina i una de 45 minuts més a la xilena. A més a la xilena et revisen l'equipatge per assegurar-se que no  portis fruita, vegetals o fruits secs, segons diuen per protegir-se de malalties agrícoles.

El tema de les fronteres entre aquests països és una mica rocambolesc. Un cop els espanyols van perdre aquests territoris, el "virreinato del río de la Plata" passà a ser Argentina i la "capitanía general de Chile" fou Chile. 

Però la Patagònia era considerada "Terra Incognita" i va ser un campi qui pugui per adquirir el territori: els chilens fundaren Fuerte Bulnes el 1843 i cap al 1875 els xilens volien que la divisió entre els dos països fos la divisòria d'aigües (tots el territoris amb rius cap al Pacífic serien xilens), mentre que els argentins que la divisió fos feta pels pics més alts dels Andes. També fundaren ciutats com Ushuaia o Río Gallegos per definir posicions en el territori. 

  

Mapa de ruta d'en Yep Yep Yep

Al final d'un arbitratge internacional liderat per Anglaterra i diferents tractacts, el 1881 van establir fronteres, que si mireu veureu que són d'aquelles fetes amb regle. Després d´un acord el 1984 les coses estan tranquiles, tot i que encara se les tenen per algunes illes i parts de l'Antàrtida. El fet que Xile ajudés a Anglaterra amb el tema de les Malvines tampoc ajuda. El tema de les Malvines és com el tema de Perejil multiplicat per 100!

En fi, que és un cacau i que a vegades té coses absurdes com que anar entre dos pobles veïns com Ushuaia i Puerto Williams (50 km) valgui 125 dòlars en zodiac o que autobusos xilens circulin per argentina durant 1000 km però no puguis baixar en cap de les poblacions argentines que creua. O que el gas natural que produeix Argentina a Tierra de Fuego no es distribueixi a Xile, per exemple a Navarino.

Creuant l'Estret de Magallanes

Un cop a Xile continuem per un paissatge sec i creuem en una barcassa l'estret de Magallanes, amb un colors fantàstics, blaus i grocs i "toninas", dofins blancs i negres, nedant al voltant.

La història de Magallanes és una de les que posa els pels de punta. Treballant pèl rei de Castella, va sortir el 1519 de Sevilla amb 5 vaixells per explorar una via marítima que unís l'Atlantic i el Pacífic. Va contactar els tehuelches, indis nadius del nord de l'estret,  als que van batejar com a Patagons, i d'aquí Patagònia. 

Hi ha dues teories: que ve de Pata Gao (peus grans en portuguès) o que ve del nom d'un ésser mitològic d'una rondalla marinera de l'època. També va batejar Tierra de Fuego per les fogueres que veia a la costa. I el tio anava sense mapes! 

Us podeu imaginar que l'aventura va tenir de tot: un vaixell va naufragar, rebel·lions d'alguns capitans que no veien clar el tema i foren executats, vaixells que van anar a explorar alguna via possible de pas i van decidir que el Magallanes estava sonat i que tornarien cap a casa, etc!

Al final el tio va aconseguir arribar al Pacífic,  encara que va morir en una lluita amb uns indígenes a Filipines. Magallanes es quedà amb el nom de l'estret i Sebastián Elcano arribà amb 18 sobrevivents i s'emportà el mèrit de ser el primer mariner en donar la volta al món.

Posta de sol a Punta Arenas

Finalment arribem a Punta Arenas, una ciutat petita i agradable, amb turistes però també gent real, i unes postes de sol increïbles amb vaixells i l'estret de Magallanes.

És el lloc perfecte per preparar la propera aventura: caminar fins al cap Froward,  el punt més al sud del continent sudamericà i el lloc on 2 dels vaixells de Magallanes van anar a comprar "tabaco" i mai més van tornar.

Salut!