Cartagena de Indias i la Guajira

Arribo a Cartagena i em trobo amb el meu amic Alejo, amb el que explorem la ciutat. Em recorda bastant a Cádiz, amb el seu perímetre que dóna al mar i carrers estrets i quadriculats, amb placetes com la de la Trinidad plenes de vida, sobretot al vespre, perfecta per beure "piñas coladas" i "mojitos"

Menjant ceviche a les parades d'Avenida Venezuela

Es una ciutat força turística però amb encant i té molts racons i locals interessants, com el cafè Coroncoro on es pot esmorzar sopa de peix envoltat de "costeños", policies y algun guiri, o menjar ceviche sota d'un arbre de cautxú gegant, on hi ha paradetes on el preparen amb tomàquet i un munt d'ampolles amb diversos ingredients, com ara api.

Pugem a explorar la fortaleza de sant Felipe, lloc d'una interessant batalla entre els espanyols i el pirata Drake. Des d'aquí es veu la part nova de Cartagena, on la majoria de la gent viu. Algú ens recomana anar al barrio de la Popa per veure com la gent més modesta viu, però al final no hi anem.

El dia següent agafem un bus al barri de Cabreiro que ens porta cap al nord fins uns quilòmetres més enllà de Lomita Arena. Des d'allà caminem un quilòmetre per arribar al petit "volcà" de Totumo, enmig d'un llac i de manglars. De l'interior de la terra en surt escalfor termal i un fang molt dens que no permet que t'enfonsis,  una sensació molt estranya que gaudim envoltats d'una iaia de Barranquilla que es vol rejovenir i uns quants nens que flipen, igual que nosaltres. 

L'Alejo al Volcà Totumo

Enfangats al volcà Totumo

Rosa i Yazira venent "tinto" a Cabo de la Vela

 L'endemà anem cap al nord, a Palomino, un poblet costaner bastant turístic i fiestero, on baixem el riu en neumàtic. Es molt relaxant per la corrent que és fluixa i els ocells i vegetació exuberant que veiem al marge del riu. La desembocadura és una delícia, amb nens jugant, el mar i uns xiringuitos on mengem ceviche i "patacón" (plàtan madur fregit).

Al dia següent viatgem 5 hores cap al nord, en un bus amb predicador i venedors ambulants inclosos,  per arribar a Cabo de la Vela, a la Guajira.

El poblet té el seu encant, envoltat de platges, penyassegats i deserts, on viuen els Waius. Alguns es dediquen al turisme, però la majoria viuen de forma bastant bàsica en poblats aïllats, on tenen "chivos" (cabres) i cultius bàsics. 

Al matí la gent s'acosta al mar amb cubells d'aigua que porten a les cases per dutxar-se i pels lavabos. La Rosa y la Yazira ens venen tinto, cafè amb molt de sucre, i descobrim sucs de fruites desconegudes fins ara, com el "lulo" o el "zapote". 

Com que tota l'electricitat es fa amb generador, ens convencen per comprar dos litres i mig de benzina i poder veure el partit de copa del rei Barça-Athletic, que veiem al bar amb els nois del poble.

Posta de Sol a Cabo de la Vela

Fem una caminada per veure el far, el "ojo de agua" i el "pan de azúcar", amb bones vistes i turistes de Bogotá que es volen fer fotos amb nosaltres.

 

Vista des del Pan de Azúcar

Dormir a una hamaca no és tan fàcil com sembla!

També aprenem a dormir en una hamaca, no és tan fàcil com sembla! Per la postura, el fred de la matinada i sobretot pels colombians de vacances que obren el maleter del cotxe on tenen uns altaveus potents que escupen vallenato i reggeaton i converteixen el càmping en una discoteca en un tres i no res!

L'endemà sortim quan encara és de nit per anar a Punta Gallinas, el punt més septentrional de Sudamèrica. S'hi ha d'anar en tour, ja que només s'hi arriba en 4x4, travessant zones desèrtiques i enfangades. Coneixem a l´Andrea i la Carol que ens acompanyen en l'aventura.

Nena Waiu intentant cobrar peatges

Nens i nenes Waius fan peatges amb cordes, que baixen a canvi d'unes fruites o galetes, i també venen síndries, cargols de mar i gambetes. Alguns colombians ens diuen que les empreses que extrauen carbó de la zona han desviat el riu, fent que mols pobles s'hagin quedat sense la poca aigua que tenien.

Arribem a Punta Gallinas i després explorem les dunes i la platja de Taroa, llocs d'una gran bellesa pel contrast de l'àrea desèrtica i el blau del mar! 







Punta Gallinas és el punt més al nord de Sudamèrica, totalment diferent al Cabo Froward que vaig veure fa 2 anys al sud de Xile. La similitud és que són dos llocs molts autèntics amb una natura bellíssima.

Nens Waius a Punta Gallinas

Punta Gallinas

L'endemà tornem cap al sud i l'Eulyses, el nostre conductor, rescata a diversos vehicles atrapats al fang. 

Rescat de cotxes encallats a la Guajira

L'Eulyses ens porta a bon port amb el seu Super Jeep.

Arribem fins a Río Hacha, un poble tranquil i acollidor amb gent que pren la fresca en cadires al carrer i turisme majoritàriament local, on celebrem amb la Carol i l'Andrea aquesta gran excursió, menjant a "la casa de los mariscos".

Salut i bon profit!

Yep Yep Yep