Els guiris, Déus o bitllets amb potes?

 

Després de l’aventura per Siberut, vaig decidir acabar el viatge per Indonèsia anant cap al nord de Sumatra per visitar el llac Toba i Bukit Lawang.

Abans, però, vaig entrar tal qual, amb els meus pantalons arremangats i la meva samarreta bruta de viatjar, a un hotel de 5 estrelles de Padang per preguntar on hi havia internet per l’àrea. Entre grans somriures, no només no em van fer fora, sinó que em van oferir fer servir l’internet de l’hotel! 

Dona al Llac Toba, amb la simpatia habitual indonesia

Com pot ser que a Indonèsia la gent et tracti tan bé pel fet de ser occidental? Com pot ser que em convidin a fer servir internet en un hotel en el que a Barcelona no em deixarien ni entrar, estant vestit com anava? Perquè la gent és tan hospitalària?

Per una banda la gent a Indonèsia té els occidentals en un pedestal pel físic: els hi agrada tenir la pell clara i en ocasions especials es posen talc a la pell o cremes per semblar més blancs. Encara que faci un sol potent, acostumen a anar amb màniga llarga per evitar que els hi toqui el sol quan fan treballs al camp o al moure’s en moto. Senyalen el nostre nas prominent queixant-se de que el seu nas és molt petit. I es posen samarretes del Barça, el Madrid i el Manchester, d´Espanya i d’Alemanya mentre nosaltres ens posem samarretes de Bali i de Brasil i ens torrem al sol per estar morenos. Tenen curiositat per saber d´on ets, d’on véns i a on vas, si estàs casat, si tens fills... Per arreu on vagis els nens criden “halo mister” i la gent es vol fer fotos amb tu. Com diuen els viatgers del blog “nuestras aventuras por el sudeste asiático”, a Indonèsia et sents com una estrella de Hollywood!

D’altra banda hi ha el tema dels calés... Pensen: els turistes són rics. No entenen quina fal·lera tenim de creuar mig món equipats amb una càmera fent fotos a tort i a dret. Ells quan tenen un dia de festa, es queden a casa a descansar o fan una cerimònia religiosa. I de càmera de fotos, no en tenen. Si han de fer alguna foto, fan servir la càmera del mòbil. Fent un cafè amb uns locals em pregunten si sóc ric i els intento explicar que a Europa els sous són més alts i les despeses també, i que amb els diners que es poden estalviar a Europa es poden fer moltes coses a Àsia. Comparem els lloguers i els preus dels refrescos i al·lucinen, però crec que no m’entenen gaire i em miren amb cara de dir “estàs forrat”. 

Vaig cap al llac Toba, on hi viuen els “batak”  (que són cristians i tenen cases amb la teulada amb forma de banya de búfal). El lloc va ser bastant turístic en algun moment del passat, però ara està tot mig buit, fins i tot en temporada alta. Els pocs guiris que hi ha ens dediquem a donar voltes a l’illa en moto, nedar al llac i menjar el peix local del llac (“Nila”) a la brasa. 

En un poble de muntanya estan tots ben enfeinats: els homes matant porcs i búfals d’aigua i les dones fent salses. És un espectacle violent i que fa pensar en el patiment dels animals que em menjo i que normalment no veig. Una búfal d’aigua jeu vençuda mentre el seu vedell fa crits llastimosos i un porc fa crits desesperats mentre un grup d’homes l’agafen per les orelles, sabent que morirà. Després d’una estona rondant i fent fotos de la preparació de la festa, un home se m’acosta amb un ganivet i, sense somriure, em diu si vull que em talli la barba. Sé que ho diu de broma, però per si de cas, paro de fer fotos i marxo del poble!

Des d’aquí agafo 2 autobusos per arribar al cap de 7 hores a Bukit Lawang, on hi ha un centre que es dedica a la reintroducció d’orangutans i a divulgar informació d’aquests primats, que en tot el món només viuen a Sumatra i a Borneo (Indonèsia/Malàisia). 

Un dels principals problemes pels orangutans és la pèrdua del seu habitat: el poble n’és un clar exemple, ja que està envoltat de plantacions de palmeres per fer oli de palma, d’arbres de cautxú i de plantacions de cacau. És un lloc curiós, amb una selva exuberant, tendes de “souvenirs” a dojo, turistes baixant pel riu en neumàtics i locals dutxant-se i rentant roba al riu. 

El dia següent vaig amb un grup i un guia a veure els orangutans i és increïble veure’ls moure’s per la jungla gronxant-se entre branca i branca, amb els rajos de sol entre els arbres il·luminant el seu pelatge taronjós, o menjant plàtans i bevent llet a la “feeding platform”. 

Però l’espectacle més “divertit” el donem els guiris: desenes de turistes intentem trobar un foradet entre la gent per fer la foto perfecta i probablement, penjar-la al facebook.  

Aquí podeu veure aquest "thomas leaf monkey" que és casi tan perseguit com el Guardiola:

I aquí un orangutan que, ell sí, semblava una veritable estrella de Hollywood:

I per acabar, em vaig trobar aquests Homo sapiens sapiens fent l'espectacle al riu: 

Potser sí que tenen raó de pensar que som una mica estrambòtics!

Salut,

Yep Yep Yep

p.d. més fotos a https://picasaweb.google.com/109101372812336982551/NordDeSumatra

p.d.2. si algú vol viatjar per sumatra o pel sudest asiàtic, aquest blog d'uns viatgers polonesos té informació pràctica i està molt bé: http://meczko.blog.onet.pl/1,CT115079,index.html (anglès)