Lombok

Ari, preparat per vendre´m un tour

Després de 4 hores en vaixell des de Padangbai, Bali, vaig arribar a Mataram, la capital de Lombok. Un de seguida se’n adona de vàries diferències: de primer, aquí són musulmans i arreu hi ha dones amb el “jilbab” o mocador i homes amb barret blanc, si no han anat a la meca, i negre, si hi han anat. De segon, al principi no són tant simpàtics, i no reps un somriure incondicional quan et creues la mirada amb algú com a Bali. I de postres, gairebé ningú parla anglès, o sigui que caldrà aprendre unes quantes paraules de bahasa indonesia per entendre’ns! Es bastant fàcil, ja que no tenen temps verbals, ni masculí ni femení. És com parlar indi: “saya berbicara bahasa indonesia” (jo parlar indonesi).

De bon matí, a les 6, em trobo l’Ari, el propietari de l’hostal, preparat per acompanyar-me a Immigració per allargar el meu visat d’un mes a dos mesos. I com que em vol vendre el tour per pujar a Gunung Rinjani, la muntanya més alta de Lombok amb 3721 metres, apareix vestit amb la samarreta del Barça! Em diu que la oficina obre a les 9, però no me’n fio ja que ell tramita el visat per 500.000 rúpies, quan ho pots fer tu mateix per 250.000, i penso que em vol fer arribar tard! Arribem a Immigració a les 7 i ens trobem tots els funcionaris fent aeròbic i suant, sota la direcció d’una enèrgica líder. I quan tornem una hora més tard, encara estan fent gimnàstica i després es posen a fer exercicis de relaxació:

Després se’n van a casa a dutxar-se i tornen a les 9.30! L’Ari tenia tota la raó del món, quina paciència l’home! Per allargar el visat via lenta el primer dia obtens un paper, el segon a les 4 de la tarda pagues 250.000 rúpies (25 US$) i el tercer a les 10 ja el tens! Ho pots fer exprés en un dia per 400.000 rúpies (40 $), però com a bon català decideixo seguir la via lenta!

Martut, sempre somrient

Finalment li compro el tour al Rinjani a l’Ari i és ben bé com un acudit: saben aquel que diu d’un anglès, una francesa, una alemanya, una holandesa, una ianqui i un català van a pujar una muntanya de 3721 metres durant 3 dies? Ningú explica què s’ha de portar, no hi ha piquetes (es fan servir pals per plantar les tendes), els portadors, ben somrients, van carregats amb tendes i sacs i menjar en xancletes i fumant, i quan li preguntem al guia quin tipus de vegetació hi ha ens respon: “trees”! De totes maneres, l’ascensió és divertida, i el paisatge molt bonic, amb el llac Segara Anak i els locals pescant “silapat” i remullant-se a les aigües termals al costat d’un mini con sorgit a l’erupció del 2004. La última nit ens llevem a les 2.30 del matí i pugem per la cresta sota la llum de la lluna per arribar al cim a les 6 i veure la sortida del sol, amb la ombra del Rinjani contra un núvol, el llac 1500 metres més avall i la lluna al cel, increïble!

Vistes des del cim del Rinjani, 3726 metres

 











De nou a Mataram, decideixo llogar una moto i fer una ruta 5 dies per la illa, que és força petita. Començo per Tete Batu, un poblet enmig de camps d’arròs a la cara sud del Rinjani. Com a Bali, la gent no té pressa, i tot i la barrera lingüística, tenen tot el temps del món per comunicar-se amb tu. Conec el Kamarudin, que està fent una casa ell mateix amb l’ajuda del seu germà, el Hambali, que parla anglès perquè va viure a Canadà, i un cosí. La dona fa els maons amb sorra i ciment i els deixen assecar. En general, les dones i nenes et responen que no quan els hi preguntes si els hi pots fer una foto, una llàstima!

Em conviden a un “Kopi Kedle” o cafè de soja, a fumar un cigarret de tabac local (aquí tots els homes i nois fumen) i a “quicos” i passem dos hores xerrant. M’expliquen que el 90% de la gent aquí és Sasak, i que combinen l’ islamisme amb costums animistes. També parlem de com de diferent és la vida a occident i orient.

El Chris, de l’hostal, m’explica més coses: que parlen sasak i poden tenir fins a 4 dones. Per casar-se també s’estila robar a la noia que t’agrada un vespre, i esperar a que vinguin les autoritats el dia següent per arranjar un casament. Com a altres llocs on practiquen l’islamisme, per divorciar-se l’home només ha de dir “em vull separar de tu” 3 cops. La dona també es pot separar, però ha d’anar a les autoritats. Un cop separats, l’home no es pot tornar a casar fins que la dona es casi. A vegades el procés es pot fer una mica lent, i és possible pagar a algú per arranjar un casament d’una nit, i així li passes “el mort” a un altre fins que la dona trobi un marit definitiu! Les relacions aquí són molt diferents, des de fora sembla que la dona és més una servent que una companya.

A Lombok tenir despertador o no és totalment indiferent: cada dia a les 5 del matí es posen a recitar l’alcorà ben animadament des de les mesquites. Fins i tot en un poblet tan petit com Tetebatu, es barregen els sons provinents de 4 o 5 mesquites i tot plegat sona ben fantasmagòric!

Aprofito el dia per anar a una cascada que es diu Air Kujut i que els locals diuen que té la propietat de fer créixer els cabells! També hi ha uns tímids monos aranya, ben grans i amb un cap que em recorda al “darth vader” de la guerra de les gal·làxies.

Continuo la ruta cap a l’est, amb un fort caràcter musulmà, creuant un poble on tothom ajuda a construir la mesquita i pobles com Masgabik, amb motos per tot arreu i carros tirats per cavalls. Arribo a Kuta per una carretera que necessitaria una moto de trial en comptes de l’scooter que porto, i està ple de bars gairebé buits amb música de Bob Marley a tot volum.

 




El dia següent ressegueixo la costa sud de Lombok, en una carretera lamentable plena de platges precioses on et pots banyar i després gaudir d’un coco en una platja gairebé buida! Com a tot arreu, és fàcil parlar amb els locals. La Tati, de Mataram, s’embala parlant-me ràpidament en indonesi i haig de recórrer al “saya tidak mengerti” (jo no entendre), però al final s’estableix una comunicació interessant! Pels poblets la gent et crida “Halo mister” quan et veuen passar.

Dika, de Nambong

Quan es fa de nit, trobo una família que m’acull a un poblet que es diu “Nambong”. El Dika, que parla una mica d’anglès, és una mica mentider, però molt bon noi! Primer em diu que no té dona, que la noia que hi ha a l’habitació és la seva germana, i després resulta que és la seva dona i a més té una filla! Em donen pop, peixets fregits, arròs i una espècie de mongetes per sopar i em diu que mengi tant com vulgui, ja que tenen molts més peixets i pops a dins. Mengem només ell i jo, i per sort no li faig cas, ja que el que sobra és endrapat per la seva dona, la seva mare, la seva germana, la seva filla i un home anomenat Elamón. No apareixen pops ni peixos addicionals per enlloc. Després la seva filla veu Tom & Jerry en àrab (que ningú entén) a la pantalleta del mòbil del seu pare, fins que s’acaba la bateria.

 Aquesta família no tenia llum ni lavabo (per anar al lavabo havia d’agafar la moto i sortir del poble). Tenen 4 vaques que han comprat per 2 milions cada una (200 $) i que venen per 600 $ pel ramadà. En aquesta zona, algunes famílies han comprat una espècie de cilindres per processar la terra i obtenir or, i també cultiven algues al mar per vendre a Jakarta, Java. Malgrat tot, son tant generosos com per cedir-me la seva habitacio per una nit.

Continuo resseguint el sud creuant un mercat a Sepi i visitant la zona de Sekotong, amb platges de sorra blanca i aigües de diferents tons de blaus i torno a Mataram, on dubto si tirar cap a Flores, una illa amb muntanyes a l’est de Lombok o anar cap a Sumatra. Com que en 2 dies comencen les vacances escolars, els preus dels bitllets per tornar de Flores estan caríssims i decideixo seguir el pla inicial i volar de Bali cap a Sumatra, més barato.

A l’hostal conec a una família balinesa, amb 3 fills. Els hi pregunto si em poden portar al ferry per creuar cap a Bali, i no només em porten al ferry sinó que em conviden al ferry, a tots els àpats, a dormir a casa seva i m’ajuden a tramitar la compra del bitllet, que només es pot comprar amb una VISA indonèsia!

El Yoman i la Gayaetri s’alimenten bàsicament de fruita i no mengen carn, ja que em comenten que el 60% del CO₂ mundial a l’atmosfera es el residu de l’activitat ramadera. Porten samarretes que diuen “Go Green, Go Veg and Save the Planet”.

M’acomiado d’ells esmorzant Klak-klak, uns dolços de color verd a base de farina d’arròs i coco i me’n vaig cap a l’aeroport content d’haver-los conegut, amb un cucurutxo amb arròs, sambal i tofu que m’han donat per menjar pel camí.

Què més es pot demanar? 

Yep Yep Yep


fotos: https://picasaweb.google.com/109101372812336982551/Lombok#