Sucre i Maragua

Casa de la Libertad

Sucre és una ciutat molt bonica amb cases colonials totes pintades de blanc i amb tràfic força ordenat. També té un "mercado central" molt interessant, on venen plats típics i queviures.

Aprofito per fer una mica el turista: visitar la plaça de la Recoleta, amb bones vistes de la ciutat, l'església San Francisco, on al 1809 van sonar les primeres campanes de la guerra de 16 anys per la independència, menjar al Cóndor, un restaurant-ong vegetarià i beure cervesa a l'hostal-centre cultural Berlín.

Juana Azurduy

La visita més interessant sens dubte és la de la Casa de la Libertad. Al 1825 es va acabar la guerra per la independència i en aquest edifici es va discutir si volien formar part de Perú, part d'Argentina o format el seu propi estat, que és la opció que guanyar. El 6 d'agost es va firmar la independència del nou estat, Bolívia, en homenatge al primer president, Simón Bolivar.

També molt interessant és la història de Juana Azurduy, una lluitadora per la independència que només ha sigut reconeguda al segle XXI.

Un cop visitada la ciutat, decideixo explorar els voltants fent una caminada de 3 dies. Agafo un bus cap a Potolo i faig una ruta per Maragua, una antiga zona volcànica, amb petjades de dinosaure i pintures rupestres.

Podeu veure un mapa de la ruta aquí i també el link a ridewithgps.

mapa hike a Maragua

Vista de les muntanyes de Maragua

Les pintures rupestres es troben a Inca machay i Pumamachay, i tenen entre 1500 i 2500 anys. La veritat és que es veuen ben fresques, jo crec que algú els hi ha fet una repassadeta recentment!

Pintures rupestres Incamachay

Camino Inca

Petjades de dinosaure

Després segueixo una part del "capac ñan", la xarxa de camins inques que cobrien més de 30.000 km. Està perfectament restaurat i és una delícia, un camí penjat al costat de la muntanya sostingut per murs de contenció amb una pendent ideal pels viatgers i els "chasquis", els corredors inques que transportaven missatges. Agafo aigua en un riu i la porto amb mi uns kilòmetres fins acampar, ja que es una regió bastant seca.

El día següent continuo la ruta arribant a Maragua, on les botigues no tenen gairebé res, i per sort trobo pasta i salsa de tomàquet! Continuo per una ruta poc marcada (sort de les aplicacions digitals maps.me i view ranger per guiarme) fins arribar a les petjades de dinosaures, sauròpodes i anquilosaures, a Niñu mayu. Aquí torno a demanar aigua per acampar una mica més amunt, amb bones vistes de la vall.

Pastora i paleta de colors anant cap a Niñu Mayu

El día següent camino fins a Potolo per tornar en bus cap a Sucre. Potolo es un poblet bonic que resumeix l'esperit de la zona: gent de la cultura Jalq'a que treballen el camp i parlen quechua,amb una gran bola de fulles de coca a la galta que miren entre estranyats i indiferents els gringos que passegem en motxilla pel seu poble.

Podeu veure més fotos d´aquesta regió aquí.

De Tupiza al Salar de Uyuni

Vaig cap a Tupiza en bus per una vall molt bonica, amb cactus i acàcies. Creuem un poble molt animat que es diu Cotagaita, on fan el "festival del durazno". 
A tupiza fan el carnaval, i s'hi poden veure comparses com aquestes:

El dia següent vaig decidir fer una ruta seguint els mapes digitals que tinc i la puc resumir en cinc paraules: és una ruta de cabres. Vaig sortir del poble i un gos em va començar a seguir. Corria amunt i avall tota l'estona, el vaig anomenar "Loco". 

Vam passar per la "puerta del diablo“ i vam pujar pel "Cañón del diablo“ baixant per una altra gorja. La veritat és que és una ruta no apta per gossos, però al final ho vam aconseguir i vaig comprar-li al Loco un tall de carn al mercat per celebrar-ho! 

Puerta del Diablo a Tupiza

Uri i Loco després d'acabar l´excursió de cabres

L'endemà vam començar una ruta de 4 dies en 4x4 per Sud Lipez i Uyuni. El grup era molt maco: una parella d'Itàlia, l'Elena i l'Antonio i una dona francesa, la Michelle. 

Si feu aquesta ruta aquí van dues recomanacions:

- trobeu un tour que arribi a "sol de mañana" a la matinada, per veure el gueiser en l'activitat màxima, 30 a 50 metres. Nosaltres vam arribar al migdia i vam veure bàsicament fumaroles. 

- Mireu on us quedeu a dormir al salar d'uyuni. A l'època de pluges hi han allotjaments a la vora del salar, que es converteix en un mirall de les estrelles a la nit. També hi ha hotels de sal a dins del salar. Nosaltres ens vam quedar al poble de Colchani que està massa lluny del salar. No vam poder anar a la illa incawasi perquè el nivell d'aigua després de les pluges encara era massa alt. 

El tour va estar molt bé, però després de 4 dies tenia el cul quadrat! El tour de d'Uyuni dura un día menys i és més barat,i el que vaig veure el primer dia estava bé però no indispensable! 

Aquí unes fotos dels increïbles paisatges de sud Lipez i el salar d'Uyuni!

Laguna Verde

Gueisers a Sol de Mañana

Laguna Colorada

Flamencs a Laguna Colorada

La Yovana evita que ningú s'escapi del carnaval de Villa Mar amb un fuet

Laguna Negra

Japonesos a la Posta de Sol a Uyuni

Posta de sol al Salar de Uyuni

Japonesos a trenc d´alba al salar de Uyuni

Despertar zen a Uyuni

Antonio i els barrufets d'Uyuni

Saltant a Uyuni

Gran equip a Uyuni!

Podeu veure (encara) més fotos aquí!

salut!

Potosí

Descobriment de Potosí, La Virgen de Potosí

Potosí és un resum de l'avarícia humana. Diu la llegenda que l'any 1545 un pastor a qui se li havia perdut una llama va fer un foc per passar la nit i de les roques es derretiren fils d'argent, "descobrint" així una muntanya plena de plata. Així va néixer Potosí, una ciutat que al segle XVII tenia 160.000 habitants (més que Londres!) i un munt d'espanyols rics vivint a tot drap. Les xifres posen els pèls de punta: en dos segles 16 milions de quilos de plata van anar cap a Europa deixant la muntanya pelada i 8 milions de natius morts "tragats" per la muntanya.

Potosí m'agrada bastant: és una ciutat amb molta gent jove i moviment al carrer, amb edificis colonials bonics i mal conservats i carrers estrets. Els busos, que exhalen fum negre, fan encara més emocionant respirar als 4000 metres que es troba la ciutat.

Decideixo passejar per la ciutat i la muntanya m'atrau com un imant amb els seus colors rojos, verds, taronges. Al passat, els espanyols vivien en un barri separat dels natius, que eren portats de molt lluny per treballar dins de les mines. A l'imperi incaic hi havia la "mita", que era el pagament d'impostos en forma de treball, i els espanyols van tergiversar aquest concepte per tenir mà d'obra barata per extreure la plata.

El famós Cerro Rico de Potosí

Visito les mines en un tour per 70 bolivianos, amb una família de Panamà i uns argentins molt simpàtics. El nostre guia Álvaro ens porta a un barri on venen tot de coses pels miners: eines, vagonetes, roba, cascs! Per 12 bolivianos, menys de 2 dòlars, comprem fulles de coca, cigarros anomenats "pitunchos", un alcohol de caña de sucre de 96 graus i sprite per donar als miners. També comprem dinamita i nitrat d'amoni per 20 bolivianos.

Els millors filons de plata es van exhaurir fa 300 anys, però ara encara se n'extreu en menor quantitat, juntament amb estany, zinc i plom. Actualment hi ha 49 cooperatives treballant a la muntanya, amb unes 400 entrades, i uns 7500 treballadors, menys que fa anys, ja que el preu de la plata ha baixat.

Nosaltres explorem una mina colonial, la del Rosario Bajo, oberta el 1669 i que encara està activa. Al entrar, se sent el soroll de l'aire dels compressors i les canonades d'aigua al costat. Ens anem apartant perquè passin les vagonetes pesades que miners estiren i empenyen. Bigues d'eucaliptus anomenades "callapos" es corben sota el pes de la terra, indicant si un túnel vol colapsar.

Podeu veure un vídeo de l'aventura aquí:

El "Tio" versió de carnaval

El túnel es força baix i almenys em dono 5 cops de cap, sort del casc! Més tard arribem a una zona més càlida que olora ben fort a sofre i ajudem uns miners a empènyer la vagoneta. Ens quedem sense aire en un tres i no res. Aquí l'ambient és una mica claustrofòbic, es respira un aire càlid i pesat amb pols suspesa.

Visitem el "tio", que es com un dimoni protector dels miners al que fan ofrenes. Ve de la paraula "Dios", que pronunciada pels miners quechua era pronunciat "Tius". Al passat era una figura per controlar els miners nadius, ja que els espanyols mai entraven a la mina. Actualment li ofereixen cigarretes i posen coca al penis per més productivitat i al cap per demanar més concentració de mineral.

La feina de miner és molt dura i la majoria de miners són molt joves. Entren i surten unes quantes vegades durant unes 5-8 hores i cobren 150 bolivianos al día, uns 20 euros que és un bon salari aquí.

Un cop extreta la pedra la porten a l'"ingenio", un lloc on la trituren, la renten al molí i amb químics en separen els minerals.

A la tarda vaig al Museu de la Casa de la Moneda, al centre de Potosí. És molt interessant perquè és el lloc on s'encunyava la moneda de la corona de Castella, una espècie de moneda global els segles XVI i XVll per a Amèrica i bona part d'Europa. Al Regne d'Aragó no sé si es feia servir, si algú vol fer recerca m'ho feu saber! (el repte d'en yep yep yep)

Esclaus africans fonien la plata a 900 graus, usant "yareta" (planta amb forma de coixí de la puna) i altres vegetals bolivians barrejats amb excrement de llama.

Amb "els molinos de sangre" fets d'alzina i activats per mules argentines aplananaven els lingots de plata que després perforaven per fer la moneda, 95% de plata i 5% de coure, anomenada "real". Un cop Bolívia va ser independent van començar a encunyar el "sueldo".

Mulas de Sangre

El real

Per acabar la visita a Potosí vaig a l'església de San Francisco. És molt interessant, amb una cripta feta de "calicanto" (mel, ou, resina de cactus i calç) amb ossos, quadres religiosos d'Holguín i Gamarra i una visita a la teulada de "tejas musleras" des d'on es veu tota la ciutat!

Vista des de la Teulada de San Francisco

Realment Potosí és un lloc que impressiona, podeu veure més fotos aquí.

Salut!

Trek del Sajama - 3D/2N

Amb l'Aline, la Sophie i la Michelle decidim anar d'excursió cap a Sajama, una regió amb volcans que fa frontera amb Xile, a uns 300 km de distància.

Hem comprat menjar al super de la Paz i agafem un bus cap a Oruro a l'Alto. L'objectiu és arribar a Patacamaya abans de les 13.30, que és l'hora a la que surt l'únic bus cap a Sajama des de "su tienda amiga capítol". 

El viatge en bus fins a Sajama és ben dessolat, amb estranyes formacions de roca sedimentària i llames i alpaques pasturant enmig de mates de forma triangular. Camions carregats amb gasolina i containers buits que van cap al port d'Arica, a Xile, ens adelanten a tota velocitat. 

Arribem al poble de Sajama, a 4240 metres, i admirem els volcans nevats del voltant: el mateix Sajama, de 6542 metres, és la muntanya més alta de Bolívia i el Parinacota i el Pomerape fan frontera amb Xile i també impressionen. El poblet son 4 carrers amb dos botiguetes i uns quants hostals. 

Església de Sajama

Botigueta de la senyora Sofia

Dia 1 (De Sajama al llac Sora Pata, 15 km, +700 metres) 

Ens aixequem a les 3.30, esmorzem una mica i sortim amb els frontals cap als guèisers, a 8 km del poble. Creuem una petita comunitat i es fa de dia mentre creuem ramats amb centenars de llames i alpaques, espectacular!

Sortida a trenc d'alba amb el Sajama al Fons

Els gueisers son més aviat basses d'aigua bullint i fumaroles, amb colors i sorolls molt diversos, un lloc molt bonic. Diuen que van canviant amb el temps, i que de tant en tant sorgeix un guèiser més potent.

Continuem pujant fins arribar a la frontera amb Xile, on d'estranquis, ens quedarem fins demà al matí. Voregem el llac Casiri i pugem fins al llac Sora pata, a 4920 metres, on acamparem. 

Està ple d'animalets: polles d'aigua, ànecs, vizcachas... La nit és clara i amb un munt d'estrelles. Tenim sort que és temporada de pluja i no fa gaire fred i dormim al voltant dels zero graus. 

"Gueisers"

A la frontera entre Chile i Bolivia amb el llac Casiri al fons

Nit amb lluna i estrellada

Dia 2 (de Sora Pata a les aigües termals de Pacovito, 14 km, +100m, - 700 m) 

Ens aixequem tranquil·lament i esmorzem escoltant el guirigall dels ocells del llac. Pugem per la vall fins arribar als 5043 metres per entrar de nou a Bolívia i veure el llac Chiar Kkota.

D'allà baixem per una vall amb queñuas, un arbre d'escorça roja i fusta dura que te forma de bonsai. Fa temps totes aquestes planícies i valls estaven plenes de queñuas, però les van anar tallant per fer carbó pel treball a les mines i ara les estan reintroduint. Arribem al poble de Kasilla i seguim tot recte fins arribar a l'edifici groc de les termes de Pacovito. 

Aquestes termes son una meravella: ens recuperem a dins l'aigua contemplant el Sajama i es fa de nit. Sobre nostre impressionen els milions d'estrelles de la via làctia. 

Llac Sora Pata

Vista del llac Sora Pata i del Pomerapi al fons, encara a Chile

Baixada cap a Pacovito amb el Sajama al Fons

Aigua termal de Pacovito

Dia 3 (de Pacovito a Sajama, 6 km) 

Capitán, David i Aida

Comencem el dia de la millor manera: veient com surt el sol des de dins de les aigües termals. Ens acompanyen l'Aida i el David.

Ells vivien a la Paz, però quan la seva mare va marxar per ocupar un càrrec al poble de Curahuara, van decidir ocupar-se de les termes. Son molt simpàtics i ens expliquen de quan el David treballava a Califòrnia en ramaderia, sobre els seus ramats d'alpaques i llames, dels seus projectes de produir truita de riu, de quan en David era guia i pujava guiris a la muntanya, de quan van organitzar un partit de futbol a dalt del Sajama i van perdre 12 pilotes, de com l'Aida fa pa amb fusta de queñuas i valora la vida pura d'aquí, de la feina del David que fa de camioner d'Arica a la Paz i de moltes altres coses, passem una estona molt agradable. 

Més tard ens porta en cotxe fins a Huanyacota, on a vegades hi ha flamencs. 

Tornem cap al poble satisfets d'una gran excursió per una regió realment espectacular. Per ser honest, la Sophie i la Michelle caminen al poble, i l'Aline i jo fem autostop i hi arribem en un tres i no res. 

Gaudim d'un últim sopar menjant sopa i alpaca amb pasta amb tot de francesos. Tots els guiris que he trobat al poble són francesos i no entenc un borrall del que diuen però m'ho he passat molt bé! Hauré de tornar alguna vegada del maig a l'octubre per pujar algun dels volcans. 

El dia següent ens aixequem a les 5 i anem a la plaça per agafar l'únic bus de tornada a Patacamaya, a les 5.30. Hi ha un munt de gent i de miracle aconseguim encabir-nos tots al minibus, locals i gringos. 

Podeu veure un mapa de la ruta aquí:

Més fotos aquí: Trek Sajama 

I si encara en voleu més un video resum de l'excursió:

Au revoir Sajama, mon amour!

Yep Yep Yep 

De Copacabana a la Paz

Hola yep yeperos! Torna el blog amb un viatge que ens portarà per Bolivia i Brasil! 

Surto del Cusco en un bus nocturn molt còmode, fins en yep yep yep hi pot dormir totalment estirat! 

Després de creuar la frontera amb Bolívia, arribo a mig matí a Copacabana. La intenció era continuar cap a Sorata, però el llac Titicaca és com un imant amb els seus increïbles tons de blaus i decideixo passar la nit al poble. Aprofito per pujar al cim del calvario i per menjar truita del llac al “comedor popular“. 

Vista des de cerro Kesanani

El següent matí pujo a la "horca del inca" o pachataka. De fet, els espanyols ho van traduïr malament, ja que en aimarà significa "lloc on es mesura el temps" . La cultura chiripa, al 1500 aC, ja feien servir aquest lloc com a observador astronòmic dels solsticis, de les estacions i per predir eclipsis. Continuo pujant entre roques amb formes estranyes fins arribar al cim del Kesanani, a 3990 metres. La vista de Copacabana i del llac és espectacular! 

telefericos de la Paz

La meva intenció era anar cap a Sorata, un lloc envoltat de muntanyes i glaciars. Però la temporada de pluges aquest any és molt potent i el pronòstic pinta fatal i decideixo anar cap a La Paz. Si voleu veure muntanyes i cel blau, eviteu viatjar per aquí del desembre al març, ja que és la temporada de pluges, o viatgeu sense pressa per aprofitar les finestres de bon temps. 

L'entrada a la Paz des de l'Alto impacta: una vall gegant plena de cases fetes de maó que sembla que estiguin a punt de vessar. El contrast a la ciutat és brutal, amb els nous telefèrics que comuniquen les parts altes més modestes de la ciutat amb el centre, al fons de la Vall, i autobusos Ford de l'any de la kika. Dones vestides amb el típic "sombrero borsalino“ venent flors, verdures i sucs, assegudes al terra i joves vestits a la última moda. 

Busos ben curiosos els de la Paz

Dones venen Moraya i Chuño a la Paz 

D'entrada impacta una mica i em sembla que la gent es més seca que a Perú, hi ha menys somriures i ningú et parla als mini-busos. S'han acabat els afalacs cap als gringos tan habituals a Perú. Però poc a poc s'agafa el ritme i s'aprèn com moure's per la ciutat. M'allotjo al hostal Iskanwaya a prop de la Plaza Sucre, un lloc ideal ja que és cèntric però tranquil. 

Hi ha un munt de coses per fer a la Paz: museus, mercats, la cinemateca boliviana, edificis, passejar i veure la gent. Les meves activitats preferides han estat donar voltes per la ciutat amb "teleférico" i les excursions al "valle de la luna" i "valle de las ánimas", a la part sud de la ciutat. 

Agafant un bus que digui “Mallasa“ o "Zoológico“ s'arriba al "valle de la luna", on un camí et permet passejar enmig d'unes estalactites d'argila en un ambient desèrtic. 

Valle de la Luna

Però la meva sortida preferida és la del "valle de las ánimas". Del centre agafo el bus 42 (o el 48) per anar a Ovejuyo, a 3700 m. Des d'aquí es puja seguint el riu que ha erosionat les roques creant unes formes serrades espectaculars. Més amunt, la vall es fa més estreta i continua per uns camps de "papas" que tenen una vista privilegiada. Es continua pujant per una pista i s'arriba a una aresta a 4350 metres amb una vista impressionant amb centenars d'agulles de roca i la ciutat de la Paz al fons. Baixo per una vall una mica més al nord, amb el riu més ample i uns quants paceños que aprofiten el diumenge per passejar els seus gossos. 

Per sortir una mica més afora de la ciutat decideixo apuntar-me al tour de la "carretera de la muerte", una carretera que en algun moment va tenir una mitjana de 100 morts per any. Amb dos guies de l'empresa Barracuda, uns anglesos, uns australians i un brasiler, baixem en bici des de 4600 metres a 1200 metres. La carretera actualment no té tràfic, es com una via verda amb precipicis de 600 metres i cascades espectaculars. L'experiència és bastant guiri però molt divertida. 

Aprofito per quedar-me al poblet de Coroico i gaudir de la calor mentre la gent fa petar la xerrada asseguts al carrer. Aquesta regió s'anomena Yungas, és el bosc entre la Sierra y la selva. 

Molta gent es dedica a cultivar coca, molt més ben pagada que la taronja. Aquest és un dels llocs autoritzats per cultivar coca i proveeix de fulla de coca l'altiplà de Bolívia. També hi ha una comunitat gran d'afrobolivians, amb vestits típics. 

Un carrer de Coroico

Podeu veure més fotos aquí: fotos de Copacabana a la Paz 

Això és tot per ara, fins aviat! 

Yep yep yep